Sant Martí de Vilallonga de Ter
Fundació, evolució i actualitat de la parròquia
Documentada des de l’any 1183 quan Arnau Descatllar cedeix els drets que té sobre l’església de Sant Martí el bisbe de Girona. Però el lloc de Vilallonga ja existia d’abans, ja que entre les confirmacions de béns que el papa Benet VIII feu al monestir de Camprodon l’any 1017 hi consta un alou “et in Villalonga”. La resta de documents que fan esment de la parròquia són dels anys 1237 i 1244 i són freqüents des de finals del segle XIII però no aporten notícies especials sobre l’edifici.
https://www.bisbatvic.org/ca/parroquia/sant-marti-de-vilallonga-de-ter
Sant Miquel de Setcases
Fundació, evolució i actualitat de la parròquia
L´església actual es va construir, sembla ésser, sobre les restes d´una anterior del s. XII, a la llinda de la porta de la sagristia hi ha una inscripció del s. XV, i a l´exterior de l´església sobre una finestra hi consta gravat 1776. En el 1729, l´església va ésser refeta en part degut a un incendi. Actualment s´estan ultimant les obres de restauració, mancant només el cor i el campanar.
La imatge de Sant Miquel, possiblement correspon a l’època del retaule. Al 1936, la imatge fou treta del seu lloc i desaparegué el cap. Al 1940, fou col·locada de nou, i els membre encarregats de la tasca, li van fer amb dues teules plegades, una mena de cap, molt estilitzat. Durant aquests anys, la imatge ha estat repintada en diverses ocasions per un artesà d’Olot.
Es considera que el rotlle deu ser un instrument d’origen medieval degut als models que es troben al llarg del Principat i que han subsistit fins els nostres dies.
Generalment, es feia sonar en les grans solemnitats i oficis religiosos, bateigs, festes majors, etc, en entonar el cant de “Glòria” durant la missa.
En alguns llocs, les campanes són substituïdes per martells de fusta, anomenats matraques, i usats en els oficis de Dijous Sant.
Actualment degut al canvi de litúrgia, aquesta tradició s’ha perdut. Tot i així, es conserven bastants d’aquests instruments malgrat que alguns d’ells es troben en mal estat de conservació.
https://www.bisbatvic.org/ca/parroquia/sant-miquel-de-setcases
Sant Pau de Segúries
Fundació evolució i actualitat de la parròquia
El lloc és esmentat ja l’any 898, i l’església el 920. Entre el 907 i el 927 se’n possessionà el monestir de Sant Joan de les Abadesses, que en conservà la jurisdicció.
https://www.bisbatvic.org/ca/parroquia/sant-pau-de-seguries
Sant Martí d'Ogassa
S
ant Martí d’Ogassa té l’església parroquial a 1370 metres d’alçada, essent una de les esglésies situades a més altitud del Bisbat de Vic. El topònim “Aguacia” ja el trobem associat a la primitiva església de Sant Martí, consagrada pel Bisbe Arnulf ( 993-1010 ) i refeta més endavant pels senyors del Castell de la Pena.
Limita al nord amb Pardines, del Bisbat d’Urgell; a l’est limita amb Surroca, al sud amb Sant Joan de les Abadesses i Santa Maria de Ripoll, i a l’oest amb Sant Cristòfol de Campdevànol.
HISTORIA
Sant Martí d’Ogassa estén el terme parroquial dins el municipi d’Ogassa, igual que la veïna parròquia de Sant Martí de Surroca i les dues antigues parròquies de Sant Julià de Saltor i Santa Maria de Vidabona.
Aquestes tres parròquies es trobaven des dels seus orígens aglutinades a l’entorn del castell de la Pena, que coronava el Puig de Sant Amanç o Amand. Aquest castell el trobem esmentat des de l’any 1024 i a ell hi eren adscrits els termes de Surroca, Ogassa, part de Bruguera i les terres del Saltor i l’antiga parròquia de Vidabona. Aquestes dues últimes, però, es trobaven parroquialment dins l’àmbit del Monestir de Ripoll i això feia que el Monestir aconseguís el total control de la contrada.
Les parròquies tenien una vitalitat religiosa i social pròpia, com ho demostra el fet que els feligresos, reunits en universitats –en les esglésies o als cementiris– , elegissin llurs representants per tractar afers religiosos i civils que afectaven a la comunitat. Fins a mitjans del segle XIX, les parròquies del terme tenien la població disseminada en masies i amb l’agricultura com a activitat econòmica bàsica.
La parròquia més important havia estat, fins al moment, Sant Martí d’Ogassa. L’existència d’hulla –carbó de pedra– en la zona ja era coneguda segles enrere. L’any 1793 ja s’obriren a Surroca dues petites mines, però no fou fins a la dècada dels 40 del segle XIX que l’explotació minera no prengué rellevància. En aquests temps, la vida del terme feu un tomb radical. Nasqué ràpidament un nou nucli de població, formant precipitadament barris de vivendes per als miners, en gran part vinguts de fora. Així, el nucli de Surroca de Baix passà a ser el més important del terme. Sant Martí d’Ogassa, Saltor, i fins i tot Surroca de Dalt restaren com a senzilles parròquies rurals.
L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARTÍ D’OGASSA
Sabem que l’església actual s’havia edificat
sobre un temple anterior perquè en l’acta de consagració es fa referència a la primitiva església de Sant Martí. Aquesta havia estat consagrada pel bisbe de Vic, Arnulf, entre els anys 993 i 1010. Pertanyia al bisbat de Vic, com es desprèn de la seva inclusió a les llistes parroquials que es conserven dels ss. XI i XII. L’església parroquial actual, refeta per Joan Oriol, senyor d’Ogassa, fou consagrada el 8 de febrer de 1024 per l’abat Oliba.
L’any 1073, el clergue Bernat Joan, un dels descendents de Joan Oriol, senyor d’Ogassa, va fer donació, entre altres possessions, de l’església al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Va reservar, però, per a la família, la castlania del castell de Pena, residencia dels Ogassa i a aglutinador de les seves possessions. Això fou motiu de conflicte entre la família i el monestir fins l’any 1166. Llavors , Sant Joan de les Abadesses va obtenir el domini total d’Ogassa.
Si bé Sant Martí d’Ogassa ja no funciona com a església parroquial des de l’acabament de la Guerra Civil de 1936-1939, l’església es troba actualment en bones condicions, i s’hi celebra un concorregut aplec anual.
EDIFICI
L’església es un edifici senzill d’una sola nau capçada a l’est amb un absis semicircular. Hi ha dues capelles obertes als laterals i una sagristia afegida que amaga part del parament de l’absis. Aquest, cobert amb volta de quart d’esfera, no te cap altre motiu decoratiu que una petita cornisa a la part superior, que continua fins a la façana oest.
L’edifici es construït amb dos tipus diferents d’aparell. L’absis i les capelles laterals del costat nord son de carreus ben tallats i polits. En els altres murs hi podem veure una curiosa combinació de carreus, els quals, però, no deixen perdre la línia de les filades i mantenen els junts uniformes.
La porta d’entrada, a la façana oest, te una simple arquivolta amb la llinda i el timpà llis. Ja a l’interior, veiem que la nau es coberta amb volta de canó. La llum s’introdueix a l’estanca per tres finestres de doble esqueixada. Una d’elles es troba a l’absis, l’altra a la façana sud i la tercera sobre la porta, al mur oest.
La construcció de l’edifici que ha arribat fins als nostres dies cal situar-la dins el s. XII. Així ho indiquen les característiques de l’edifici, el qual, tot i ser de concepció simple, conté els elements tecnològics d’aquesta època. L’església es troba en bon estat de conservació. L’any 1991 s’hi van fer obres que permeten veure més bé l’edifici romànic, perquè s’enderrocaren afegitons posteriors.
MARE DE DÉU DEL PUIG DE FRANCA
A
Aquesta imatge de la Mare de Déu sedent és, com el retaule de la Passió de Bernat Saulet, un reflex de l’activitat dels escultors especialitzats en la talla de l’alabastre que van treballar a Sant Joan de les Abadesses. Era venerada, a l’església de Sant Martí d’Ogassa, com a Mare de Déu del Puig de Franca.
El frare dominicà Narcís Camós, en la seva coneguda obra Jardin de Maria plantado en el Principado de Cataluna (1657), fa un inventari de l’extensió del culte marial en terres catalanes i recull una llegenda sobre l’origen d’aquesta imatge segons la qual hauria estat portada per uns pelegrins francesos. Aquesta llegenda es contradiu obertament amb les evidencies estilístiques que, com ja hem dit, ens permeten considerar-la entre les obres produïdes pel taller de Sant Joan de les Abadesses durant el segon quart del segle XIV.
(Fonts:– Bisbat de Vic, Delegació Episcopal del Patrimoni Cultural. < Arxius>.
– Catalunya Romànica. Volum X. El Ripollès”. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1987).
Sant Martí de Surroca
Església parroquial romànica situada a uns 1.300 metres d’altitud, al vessant sud de la serra Cavallera i a la capçalera de la riera de Malatosta, sota uns cingles de roca, “Sots-roca” (Su-roca o Sota la roca), d’on deriva el nom.
El lloc de Sant Martí de Surroca és documentat des de l’any 913. L’església ja existia l’any 1090, i devía ser un edifici força vell, perque pocs anys després, el 1104, va ser reedificat i consagrat novament pel bisbe Arnau de Malla, bisbe de Vic (1102-09), a petició del prior Adalbert i de la priora Elisabet, superiors, respectivament, de les comunitats masculina i femenina, que els monjos marsellesos havien establert a Sant Joan de les Abadesses (1), al que pertanyia l’església i la parròquia.
Santa Bàrbara (Ogassa)
Santa Bàrbara d’Ogassa fa referència a una església neogòtica construïda el 1884 per la Companyia de Ferrocarrils i Mines de Sant Joan de les Abadesses, vinculada al passat miner de la zona, i que és el centre de la ** Festa Major d’Ogassa**, celebrada a principis de desembre, on es commemora a Santa Bàrbara, patrona dels miners, amb actes religiosos i populars. Aquesta capella forma part del patrimoni arquitectònic i històric d’Ogassa, un municipi al Ripollès famós pel seu paisatge i la seva activitat minera al segle XIX, amb llocs com la Mina de Surroca
Santa Santa Llúcia de Puigmal
L’any 1592 la comunitat de canonges de Sant Joan és secularitzada en compliment de la butlla de Climent VIII. Al seu lloc, s’erigeix una col·legiata governada per arxiprests.
Són moments de dificultats per al monestir, que perd les seves rendes i ha de lluitar per mantenir la jurisdicció espiritual. Tot i això, la vitalitat del monestir es fa palesa, entre altres fets, en la construcció del cambril per a hostatjar el Davallament i la nova capella dels Dolors.
La llarga i rica vida en comunitat del monestir finalitza a mitjan segle XIX. El monestir passa aleshores a exercir les funcions de parròquia.
https://www.bisbatvic.org/ca/parroquia/santa-llucia-de-puigmal
Sant Julià de Tregurà
Fundació, evolució i actualitat de la parròquia
Els documents més antics que es coneixen de l’església corresponen al segle X. Fent una anàlisi actual de les estructures existents i de les arts manifestes en la decoració podem deduir, buscant paral·lelismes amb altres esglésies, que cap a la fi del segle XVIII i principis del XIX va sofrir una gran transformació: desaparició de l’absis, construcció de la nova façana, del campanar i del baldaquí, restant de la primitiva església tan sols la nau, encara que molt transformada també pels arrebossats i estucs.
https://www.bisbatvic.org/ca/parroquia/sant-julia-de-tregura
La Roca
Un petit poble de Vilallonga de Ter
El poble de la Roca de Pelancà, és una entitat de població del municipi ripollès de Vilallonga de Ter.
Està situat a la dreta del Ter, es troba a la solana d’un gran penyal que cau a plom d’amunt el riu, a l’indret de la seva confluència amb la riera d’Abella.
La seva historia :
La història del poble està ja documentada el 1061, quan hom n’esmenta la capella de la Pietat.
Dos-cents anys més tard (1244), el senyor de Milany dispensà el poble de càrregues per aturar-ne el deshabitament.
El 1275, l’infant Jaume assetjà el poble.
En la guerra dels remences, el rei Joan II establí en el castell de la Roca el cap de la capitania per les bones qualitats defensives que reunia.
Al segle XV, les capitanies van ser abolides pel rei Ferran el Catòlic.
Al voltant del 1621, els Descatllar entraren de Senyors Feudals del castell i del seu terme.
Passats uns segles, a l’any 1843 va pertànyer a Josep Domingo, botiguer de Vic que ho havia comprat als Descatllar.
Finalment la senyoria va desaparèixer definitivament amb l’expropiació estatal el 1854.
https://estimadaterra.wordpress.com/2020/06/10/la-roca-un-petit-poble-de-vilallonga-de-ter/
https://misas.org/p/capella-de-la-mare-de-deu-de-la-pietat-de-la-roca-vilallonga-de-ter
Fa la festa major el primer diumenge de setembre.
I també, podeu consultar més informació sobre el Castell a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Roca_de_Pelanc%C3%A0+
Abella
El rector i els preveres de l’església parroquial, que fins aleshores era l’església de Sant Pol, passen a residir a les dependències del monestir.
A finals del segle XIX el monestir conserva bona part del mobiliari litúrgic, però el pas del temps ha deixat la seva empremta en l’edifici que pateix humitats. La denúncia d’aquest fet, publicada a la premsa, és el detonant de la reconstrucció del monestir que dirigirà Josep Puig i Cadafalch a partir de 1912.
La Guerra Civil provoca greus estralls en el monestir. Un cop acabada la contesa, una comissió de ciutadans encapçalats per Jaume Espona emprèn la restauració definitiva del monestir que correrà a càrrec de l’arquitecte barceloní Raimon Duran i Reynals. La inauguració oficial del monestir restaurat se celebra el setembre de 1955.