HOMILIA DEL III DIUMENGE DE QUARESMA. ANY A

Germans i germanes,

L’evangeli de la dona samaritana (Jn 4,5-42) que llegim en aquest tercer diumenge de Quaresma, any A, és un dels textos més rics del Nou Testament. Ens mostra un diàleg profund entre Jesús i una dona que arriba al pou buscant aigua… però que acabarà trobant alguna cosa molt més gran.

Podem imaginar l’escena: és migdia, fa calor, i aquella dona va al pou en una hora en què normalment ningú no hi va. Probablement vol evitar la gent, evitar les mirades, potser perquè la seva vida ha estat complicada. I és just allà, en aquell moment, en aquelles circumstàncies, quan es troba amb Jesús.

I Jesús fa un gest sorprenent: li demana aigua. No només trenca normes i prejudicis, sinó que li obre la porta d’un diàleg profund, sincer i transformador.

De mica en mica la conversa és transforma. La dona pensa a l’aigua del pou, a l’aigua material. Però Jesús parla d’una altra aigua: l’aigua viva, l’aigua que pot satisfer la set més profunda del cor humà. Tots nosaltres, d’una manera o altra, tenim aquest set: set de sentit, de felicitat, de perdó, d’amor veritable. I, aquest pou representa totes les setes que arrosseguem al llarg dels anys: la set d’afecte, de pau, de sentit, de reconciliació.

Moltes vegades intentem saciar aquesta set amb moltes coses: amb l’èxit, amb el reconeixement, amb les possessions, o simplement amb distraccions. Però, com passa amb l’aigua del pou, torna la set. Només l’aigua que dona Jesús pot llençar el cor de veritat.

En un moment del diàleg, Jesús toca la ferida de la dona: la seva història personal, les seves relacions trencades. No ho fa per condemnar-la, sinó per il·luminar-ne la vida. I és molt bonic veure que la dona no es va enfonsar. Al contrari: comença a intuir que aquell home no és qualsevol. Alguna cosa li obre la ment a una esperança nova.

Això és el que fa l’encontre amb Crist: transforma la vida. Quan una persona descobreix que és coneguda i estimada per Déu tal com és, alguna cosa canvia dins seu. Ja no el pot guardar només per ella.

Com es veu, el punt central d’aquest evangeli no és tant la història de la dona, sinó la invitació que Jesús fa a cadascun de nosaltres: deixa’t trobar, deixa’t estimar, deixa’t renovar. Jesús coneix tota la nostra història, tant allò que ens ha anat bé com allò que ens pesa. I, igual que amb la Samaritana, no ens retreu res; simplement ens convida a beure de l’aigua viva, que és la seva Paraula, la seva gràcia i la seva presència.

En aquest temps de Quaresma, el missatge evangèlic ens fa una pregunta molt senzilla però molt profunda: on busquem nosaltres l’aigua per satisfer la nostra set? Potser també nosaltres anem cada dia als nostres pous: la rutina, les preocupacions, les presses… Jesús també ens espera allà, enmig de la vida quotidiana. I ens diu el mateix que a la samaritana: “Si sabessis el do de Déu…”

L’església representa aquest pou de Jesús. Potser per algunes decepcions, per cansament o simplement perquè la vida et va portar per altres camins, t’has trobat lluny de l’església i dels sagraments. . Però el Senyor continua tenint set també de tu. No deixa de buscar-te. Deixa’t trobar!