HOMILIA DEL IV DIUMENGE DE QUARESMA A

(L’Evangeli del cec de naixement – Joan 9, 1-41)

Aquest diumenge de Laetare, a mig camí de la Quaresma, l’Església ens convida a fer una pausa i meditar el sentit profund del nostre camí de conversió interior. L’Evangeli d’avui no és només la història d’un miracle, sinó una paràbola viva sobre la llum i la ceguesa del cor. El cec de naixement representa tots nosaltres quan vivim sense la llum de Crist —quan caminem per la vida sense veure-hi amb fe, o sense deixar-nos transformar per l’amor.

En l’Evangeli, Jesús s’apropa a aquell home, toca la seva fragilitat i, amb gestos senzills, li obre els ulls. Amb fang i saliva, allò que és tan humà, Jesús crea de nou la vida. Ens recorda que Déu es serveix del que és humil per fer obres grans. L’alliberament comença sempre en el cor que s’obre confiadament.

Hi ha tres passos que podem contemplar en aquest relat: Primer, Jesús s’apropa i veu el cec.
Sempre és ell qui fa el primer pas. La fe neix d’una mirada: Jesús ens veu, abans que nosaltres ho reconeguem. De segon, El cec escorta i obeeix. Jesús li diu: “Vés a rentar-te a la piscina.” Ell podria haver dubtat, podria haver-se negat, però confia. La fe demana aquest pas obedient, aquest “sí” que ens obre a la novetat de Déu. De tercer, La llum es fa dins seu. Quan torna, hi veu. Però la vista és només l’inici. A poc a poc, aquest home va descobrint qui és Jesús: primer un home, després un profeta, finalment el Senyor. La fe és un camí progressiu , una relació que madura.

Però aquest Evangeli també té una dimensió col·lectiva. Ens parla de les cegueses del món, de societats que, tot i tenir coneixement, no saben mirar amb compassió. I, tristament, ho veiem aquestes setmanes amb el drama de la guerra entre l’Iran, Israel i els Estats Units. Tant patiment, tanta destrucció… La humanitat segueix tancant els ulls davant de la llum que és Crist, que és la pau.

Com els fariseus de l’Evangeli, sovint el món veu els fets, però no en capta el sentit profund. Busca tenir raó, i no pas deixar-se transformar. Però la llum de Jesús és una altra cosa: és una llum que no jutja, sinó que convida; no imposa, sinó que sana. Davant la foscor de la guerra i de la violència, la paraula de Jesús ens diu encara:

“Jo sóc la llum del món… i qui em segueix no caminarà a les fosques.”

Potser no podem canviar els grans esdeveniments, però sí que podem triar de quina manera els mirem: amb rancor o amb misericòrdia, amb por o amb confiança. La llum de Crist comença en els ulls i en el cor de cada creient, i des d’aquí pot irradiar en el món.