HOMILIA – V Diumenge de Quaresma (Any A)

(Evangeli de la resurrecció de Llàtzer – Joan 11, 1-45)

Estimats germanes i germans,
Arribem avui al cinquè diumenge de Quaresma, i l’Evangeli ens porta al cor del misteri cristià: Jesús és la nostra vida; Jesús es el vencedor de la mort. Durant aquestes setmanes hem vingut recorrent un veritable camí interior, un itinerari de conversió i de fe que culmina avui amb la resurrecció de Llàtzer.
Tot va començar amb l’Evangeli de la Transfiguració , en el segon diumenge de Quaresma. Aleshores, Jesús ens deixava entreveure per un instant el resplendor de la seva glòria. Al mont Tabor, els apòstols van veure la llum que ens espera al final del camí, aquella llum que dóna sentit als moments de creus. Després, amb l’evangeli de la Samaritana del tercer diumenge de Quaresma, Jesús ens va revelar el do de l’ aigua viva : és a dir, el seu Esperit, capaç d’omplir el cor humà d’una set nova, no pas per les coses, sinó pel Déu viu. Amb el Cec de naixement del quart diumenge , ens va fer comprendre que cal deixar-lo obrir-nos els ulls, perquè tots tenim parts de foscor i només la seva llum ens pot fer veure-hi de veritat. I avui, amb la resurrecció de Llàtzer , Jesús ens mostra que la seva llum no s’atura davant la mort, perquè ell és la resurrecció i la vida.
Quan Jesús arriba a Betània, troba el plor i el dol. Marta i Maria li expressen el seu dolor: “Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort.” Dins aquestes paraules hi ha tot el sofriment humà, la perplexitat de qui creu i alhora no entén. I Jesús, davant d’aquest dolor, no en resta distant: plora . Jesús no és un Déu allunyat: porta dins seu la nostra fragilitat i se n’emociona. Però enmig d’aquelles llàgrimes, pronuncia unes paraules que transformen tot: “Jo soc la resurrecció i la vida; qui creu en mi, encara que mori, viurà.” Són les paraules que donen sentit a tota la Quaresma, i de fet a tota la nostra fe.
Quan Jesús crida: “Llàtzer, surt!”, no sols parla al germà de Marta i Maria, sinó també a cadascú de nosaltres. Tots tenim sepulcres interiors: pors, cansaments, decepcions, pecats o indiferències que ens deixen encarcerats. I és allà, en aquelles tombes tancades, on el Senyor ens truca pel nom i ens diu: “Surt! Vine a la vida!” La seva veu pot travessar qualsevol pedra, qualsevol foscor, qualsevol mort.
El missatge d’aquest Evangeli es fort. Potser també nosaltres tenim pedres que cal apartar, coses que impedeixen que la vida de Déu flueixi dins nostre. Jesús no els remou sense nosaltres: ens diu, com als presents de Betània, “aparteu la pedra.” És a dir, col·laboreu amb mi; deixeu que la gràcia actuï. Preguntem-nos que fem per fer si que aquest missatge de Crist arribi a tots els qui necessiten sortir de les tombes en les quals la vida els manté encarcerats. Aquí es troba justificada l’obligació missionera dels deixebles de Crist.
Així, al llindar de la Setmana Santa, l’Església ens recorda que la fe no és només creure en un més enllà, sinó creure que ja ara, enmig de la fragilitat, la vida de Déu actua dins nostre. Deu ens crida per nom, ens aixeca i ens convida a caminar de nou. I tot aquest camí quaresmal només té sentit si ens porta a trobar-lo viu, ressuscitat, dins la nostra vida.